- ¿Què feies amagat sota la finestra?
- Això mateix; tens tota la raó, Petúnia! ¿Es pot saber què feies sota la finestra?
- Escoltar les notícies -va dir en Harry amb to resignat.
Els seus tiets van mirar-se amb aire ofès.
- ¿Una altra vegada les notícies?
- Oh, és que són diferents cada dia -va dir en Harry.

- ¿Encara t'ha de salvar el papa? ¿El campió de boxa que el seu pare tant admira té por de la vareta malèfica d'en Harry?
- A la nit no ets tan valent, per això -va dir en Dudley en to burleta.
- Ara és de nit, Diddy. Quan és fosc com ara es diu que és de nit.
- Vull dir quan ets al llit! -va vociferar en Dudley.
S'havia parat. En Harry tamé es va parar, i es va quedar mirant el seu cosí. Tot i no distingirli gaire bé la cara, va veure que tenia una expressió estranyament triomfal.
- ¿Com vols dir, que no sóc valent quan sóc al llit? -va dir en Harry, sobtat-. ¿De què haig de tenir por? ¿Dels coixins?

- No et posis la vareta aquí al darrere, home! -va dir en Murri amb un crit-. ¿I si s'encén? Més d'un bruixot ha perdut una galta del cul, així!

- ¿Qui és en Kreacher? -va demanar.
- L'elf domèstic d'aquesta casa -va dir en Ron-. No he conegut mai ningú tan sonat com ell.
L'Hermione va mirar en Ron amb mala cara.
- No està sonat, Ron.
- La seva ambició més gran és que li tallin el cap i que l'hi posin en un medalló com van fer amb la seva mare -va dir en Ron amb irritació-. ¿Trobes que això és normal, Hermione?

- Què em dius ara! Què em dius ara! Ron, quina alegria! Delegat! Vine aquí, rei de la casa!
- I en Fred i jo ¿què som? ¿Els veïns de la casa del costat? -va dir en George, indignat, mentre la seva mare l'apartava i anava a abraçar el fill petit.

- Sí; l'altre dia vaig somiar que jugava a quidditch -va dir en Ron, arrufant el front a causa de l'esforç de memòria que feia-. ¿Què creus que deu voler dir?
- Que se't menjarà una malva gegant, segurament -va dir en Harry, mentre anava passant les pàgines de "L'oracle dels somnis" amb desgana.

En Zacharias es va posar vermell.
- És que tots hem vingut perquè ens n'ensenyi, i ara sembla que ens digui que no sap fer res -va dir.
- Ell això no ho ha dit -li va replicar en Fred.
- ¿Vols que et netegem les orelles? -li va demanar en George, i d'una de les paperines de Zonko's va treure un instrument metàl·lic llarg i d'aspecte amenaçador.
- O qualsevol altra part del cos; a nosaltres no ens fa gens d'escrúpol ficar-ho on convingui -va dir en Fred.
(Aquí hi he afegit un tros al principi perquè crec que s'ha de veure que li diuen a en Zacharias xD)

- Però també et sortiran uns bons grans carregats de pus -va dir en George- i encara no sabem com eliminar-los.
- No us en veig, de grans -va dir en Ron mentre examinava els seus germans bessons.
- Ni ens en veuràs cap -va dir en Fred en to misteriós-, perquè els tenim en una part del cos que no s'acostuma a ensenyar en públic.
- Però quan seus a l'escombra et toquen ben bé els...

A en Fred i en George se'ls veia especialment disgustats; tots dos anaven garrells i feien una ganyota de dolor a cada pas. Mentre s'eixugava els cabells amb la tovallola, en Harry va sentir-los queixar-se en veu baixa:
- A mi em sembla que se me n'han rebentat uns quants -va dir en Fred amb veu cavernosa.
- A mi cap -va dir en George, estrenyent les dents-, però em fan unes fiblades que no m'hi veig... Me'ls noto més grossos que mai.

En Weasley tremola de por
quan veu un objecte rodó.
Per això li cantem am passió:
en Weasley és el millor.

Va néixer en un contenidor.
El cèrcol serà un colador.
Farà Slytherin campió.
En Weasley és el millor!

Després d'aquesta explicació hi va haver un silenci tens, i tot seguit en Ron va dir:
- Una persona no pot sentir totes aquestes coses a la vegada, perquè explotaria.
- Com que tu tens tanta capacitat per sentir emocions com un tap de suro, et penses que tothom és com tu -li va dir l'Hermione amb insolència mentre tornava a agafar la ploma.

- Pel que he entès, t'has volgut recosir la pell, ¿no? -va dir la senyora Weasley, reprimint una rialla de disgust-. M'estranya de tu i tot, Arthur, que siguis tan burro de...

- ¿Ha fet cap parada, en Ron? -va voler saber l'Hermione, mirant per sobre del llibre "Jeroglífics i logogrifs màgics".
- És capaç de fer-ne tantes com vulgui si no pensa que l'observen -va dir en Fred aixecant els ulls al cel-; l'únic que hem de fer és demanar al públic que es giri d'esquena i es posi a xerrar de qualsevol cosa cada vegada que dissabte la bomba vagi cap on és ell.

- Què t'ha semblat la pregunta número deu, Enllunat? -va diemanar en Sírius a en Llopin en el moment que sortien al vestíbul.
- Molt ben trobada -va dir en Llopin amb convicció-. <<Esmenteu cinc característiques que defineixin l'home llop>>. Molt bona pregunta.
- ¿N'has pogut trobar cinc que el defineixin prou bé? -li va demanar en James, amb interès burleta.
- Jo diria que sí -va dir en llopin seriós mentre s'afegien a la gentada que s'arraïmava al voltant de la doble porta de l'entrada per sortir al sol de fora-. <<Una: seu a la meva cadira. Dues: porta la meva roba. Tres: es diu Remus Llopin>>.

-D'acord, Argos -va dir la professora Umbridge-. Vostès dos -va prosseguir, mirant en Fred i en George des de la seva posició dominant-, preparint-se per saber què els passa als vàndals a la meva escola.
- Si li haig de ser sincer -va dir en Fred-, no crec que ho arribem a saber. -Va girar-se cap al seu germà bessó-. George -va dir-, crec que ja no tenim edat per continuar a l'escola.
- Jo també ho penso -va dir en George amb veu alegre.
- Ja és hora que temptem fortuna i posem a prova les nostres capacitats, ¿no trobes? -va demanar en Fred.
- I tant que sí -va dir en Geroge.
I, abans que la professora Umbridge pogués obrir la boca, van aixecar tots dos la vareta i van dir alhora:
- Appropinquet, escombres!
En Harry va sentir un espetec distant. Va mirar a la seva esquerra i es va ajupir just a temps. Les escombres d'en Fred i d'en George, l'una arrossegant encara la cadena gruixuda i el ganxo de ferro amb què la professora Umbridge les haviaagafat a la paret, volaven pel passadís en direcció als seus propietaris; van tombar a l'esquerra, van sobrevolar l'escalinata i van frenar de cop davant dels dos germans bessons, cosa que va fer que la cadena piqués amb estrèpit contra el terra gastat de pedra.
- Adéu per sempre -va dir en Fred al a professora Umbridge mentre passava la cama per sobre del mànec de l'escombra.
- I no ens busqui -li va dir en George mentre s'enfilava a la seva.
En Fred va passejar la mirada per la massa d'alumnes que els observaven en silenci.
- Si a algú li fa il·lusió comprar un aiguamoll transportable com el que hem deixat exposat al pis de dalt, que vingui a la botiga Bromes dels Bruixots Bessons, Ronda d'Alla noranta-tres -va dir amb veu forta-. Estrenem local!
- Fem descomptes especials als alumnes de Hogwarts que jurin que faran servir els nostres articles per aconseguir que aquesta mala bruixa toqui el dos -va afegir en George, assenyalant la professora Umbridge.
- Agafeu-los!!! -va bramar la professora Umbridge, però ja no hi van ser a temps. En el moment que la patrulla inquisitorial estava a punt d'acorralar-los, en Fred i en George es van envolar i es van enlairar a cinc metres del terra, amb el ganxo de ferro gronxant-se encara a sota perillosament. En Fred va quedar-se mirant un moment l'espectre que planava a la seva altura sobre la massa d'alumnes, a l'altra banda del vestíbul, i li va dir:
- Amarga-li la vida de part nostra, Peeves.
I en Peeves, que en Harry no l'havia vist mai obeir cap ordre de cap alumne, va treure's el barret per saludar-los amb una inclinació de cap mentre en Fred i en George sobrevolaven el vestíbul enmig de l'aplaudiment entusiasta de tots els alumnes i, després de sortir com una fletxa per la porta oberta de l'entrada, s'allunyaven retallant-se contra la claror majestuosa de la porta.

- Aquesta l'havíem de suspendre, home -va dir en Ron amb abatiment mentre pujaven l'escalinata de marbre. Acabava d'aixecar l'ànim d'en Harry comentant-li que, just després d'haver explicat a l'examinador amb tot detall que a la bola de cristall hi veia un home molt lleig amb una berruga al nas, havia aixecat el cap i s'havia adonat que el que li acabava de descriure era el reflex de la cara de l'examinador a la bola.

Quan l'Enrie Macmillan, la Hannah Abbott, la Susan Jones, en Justin FinchFletchley, l'Anthony Glodstein i en Terry Boot van haver acabat de recórrer a bona part de la varietat d'encantaments i sortilegis que en Harry els havia ensenyat, en Malfoy, en Crabbe i en Goyle semblaven més aviat un tercet de llimacs gegants vestits amb l'uniforme de Hogwarts, que en Harry, l'Ernie i en Justin van encabir a la lleixa dels equipatges perquè hi jaguessin una estona.
- Sincerament, tinc ganes de veure la cara que farà la mare d'en Malfoy quan en Malfoy baixi del tren -va dir l'Ernie, tot satisfet, mirant com damunt seu en Malfoy es retorçava.
L'Ernie no havia acabat de pair mai la humiliació que en Malfoy havia inflingit a Hufflepuff traient-los punts durant la breu temporada en què va ser membre de la brigada inquisitorial.
- En canvi la mare d'en Goyle estarà ben contenta -va dir en Ron, que havia anat a tafanejar per conèixer la causa d'aquell enrenou-. Ara queda molt més afavorit...

- Es clar que sí, Harry- va dir l’Hermione amb dolçor-, però no vull que continuïs dient que no en tens ni idea de Defensa Contra Les Forçes Del Mal, perquè en saps molt. L’any passat vas ser l’únic que va saber fer un malefici imperatiu complet; saps conjorar el teu patró; fas molts sortilegis que molts bruixots adults no saben fer; en Viktor sempre ha dit que...
En Ron va girar el cap tan de cop per mirar l’Hermione que va semblar que se li hagués de partir. Mentre se’l fregava va dir:
- ¿Qué diu el nostre amic Viktor?
- Molt graciós- va dir l’Hermione fastiguejada- Diu que en Harry sap fer sortilegis que ell no coneix, i aoxó que fa l’últim any a Durmstrang.
- ¿Qué t’hi continues relacionant?
- ¿Qué n’has de fer, tu?- va dir l’Hermione, que tot i així es va posar una mica vermella-. Sóc lliure d’escriure’m amb qui vulgui!
- Escriure’s amb tu no deu ser l’única cosa que vol per això, ell... –va dir en Ron amb to acusador.
Pàgines 369 i 370 de Harry Potter i l’ordre del fènix, de JK Rowling

En Ron es va ofendre sincerament quan un bruixot medieval li va dir que el seu cas era de pigotellosi aguda.
- I això qué és?- va acabar demanant preocupat al guaridor, que l’empaitava clavant empemtes als ocupant de cada retrat per on passava.
- Es una greu afecció de la pell, senyor, que us deixarà la cara gravada i encara més lleig de com sou ara...
- ¿Qui és lleig aquí?- va dir en Ron, amb les orelles vermelles.
- L’única cura és agafar un fetge de gripau, embolicar-s’hi el coll i ficar-se despullat dintre una bota plena d’ulls d’anguila en una nit de lluna plena...
- Jo no tinc pigotellosi!
- ¿I aquestes taquesfastigoses que teniu a la cara, senyor?
- Són pigues!- va dir en Ron fora de si-. I ara fes el favor de tornar-te’n al teu quadre i dexar-me en pau!
Pàg 564 i 565 de Harry Potter i l’ordre del fènix, de JK Rowling

- Deixeu-lo en pau!!!
En James i en Sírius es van tombar, i en James es va afanyar a passar-se la mà que tenia lliure pels cabells.
Qui havia parlat era una de les noies de la vora de l’estany. Tenia una cabellera roja molt espessa que li arribava a les espatlles, i uns ulls ametllats de color verd maragda... iguals que els d’en Harry.
Era la mare d’en Harry.
- ¿Què, Evans, com anem?- va dir en James, en un to inesperadament tendre, greu i madur.
Pàgina 717 de Harry Potter i l’ordre del fènix, de JK Rowling

En Harry es va quedar mirant en Cuapelada un moment i va tornar a posar els ulls en en James, que ara gargotejava alguna cosa en un tros de pergamí. Hi havia dibuixat una papallona daurada, i ara hi va escriure la sigla LE. ¿Qué devia voler dir?
Pàgina 712 de Harry Potter i l’ordre del fènix, de JK Rowling

- Et creus molt graciós- li va dir ella amb fredor-, però el que ets és un fantasme i un cregut, Potter. Deixa’l en pau.
- El deixaré en pau amb la condició que surtis amb mi, Evans- va saltar en James-. Va...va; si surts amb mi no apuntaré mai més el pobre Nasset-de-mocs amb la vareta.
- No sortiria amb tu ni que hagués de triar entre tu i el calamar gegant- va dir la Lily.
Pàgina 718 de Harry Potter i l’ordre del fènix, de JK Rowling

Escrit per Jomast.
Agraeixo la col·laboració especialment a Roser (traducció) Padfoot.(cerca) i charlotte evans (cerca)